Llegiu el que es el darrer post d’aquesta singladura.

La darrera etapa a Vanuatu, visitant les illes de Tanna i Erromango i  finalitzant a la de Efate, on hi ha la capital del país, Port Vila, també ha superat les expectatives!

Vanuatu es un país molt desconegut a Europa. Està format per 82 illes, que estaven sota l' administració colonial anglesa i francesa fins l’any 1.980, en que es va independitzar. Es un país pobre, i amb una clara voluntat a les zones rurals de seguir vivint segons les seves costums i tradicions, excepte a la capital, on hi ha un estil de vida un tant més cosmopolita, amb una certa influència del sud-est asiàtic. A Fiji ja ens va sorprendre la gent per la seva hospitalitat i preservació de la seves tradicions. Aquí, igual, però  a més, per la seva senzillesa. Hi ha un moviment important, anomenat “kastom” que consisteix en preservar les tradicions, manera de viure, vestir, i les activitats culturals dels seus avantpassats

La travessa des de Musket Cove, Fiji, va ser molt variada; vàrem sortir amb forts vents de fins a 30 nusos i forta maror, amb el que vam iniciar la travessa amb una navegació dura i molt ràpida, i progressivament el vent va anar a afluixant, i les darreres 24 hores les vam tenir de fer bàsicament a motor. 

L’aproximació a Tanna, de nit, és espectacular, amb el volcà Mount Yasur il·luminant el cel.  Vàrem fondejar a Port Resolution, al peu del volcà,  a les 2 de la matinada del dia 16 de Juliol, després de 2 dies i mig de travessa.  Aquesta badia deu el seu nom al vaixell del capità Cook, que hi va parar en un dels seus viatges exploratoris a finals del segle XVIII.

El poble de Ireupuow, a Port Resolution, és la segona població en dimensió de l’illa de Tanna. Hi viuen uns 350 habitants. Amb un estil de vida totalment rural, el temps sembla que s’hagi aturat, i la nostra presència és rebuda amb una extrema curiositat i alegria. També perquè la flota del world arc, que els visita cada any, els hi porta articles que els hi van molt bé, no tenen pràcticament de res. 

Tot i que tenen la principal atracció turística de Vanuatu al cantó ( El Mont Yasur) , poca es la gent que els visita en el poble, i som una atracció per els nens i per els grans. Hem gaudit moltíssim passejant  i saludant a la gent- si els hi dius alguna paraula en el seu idioma  – ramasen (hola),   tanak asorri (gràcies) ,  imam (adéu) - et contesten amb un gran somriure de satisfacció. Aquestes paraules son  en el dialecte d’aquest poblet; segons ens deien, nomes en la illa de Tanna es parlen 72 dialectes diferents.

A Port Resolution hi vàrem passar tres dies i el lloc i la gent ens ha deixat uns records únics: la visita al volcà Mount Yasur, d'erupció stromboliana ( erupcions amb una cadència determinada, cada 10 ó 15 minuts), la rebuda a l’escola quan hi vàrem lliurar el material escolar que havíem portat, la cerimònia de donació al poble de tot tipus de material nou i, sobretot, usat (a ells els hi va molt bé, no tenen gaire de res..), la passejada que va fer l’Arnau als nens del poble amb el nostre dinghy, els banys a les fumaroles d' aigua calenta just al cantó d’on estàvem fondejats, les sessions d' esnorkel amb uns corals espectaculars ....    sens dubte, Port of Resolution ha estat un dels moments culminants del nostre viatge, i el guardarem sempre en el record.

De Port Resolution, Tanna, vàrem navegar a la següent illa , Erromango, concretament a Dillons Bay, on hi ha el poble de Unpongkor. Aquest lloc explota el seu passat mes tètric, i així vàrem visitar la cova on hi ha enterrada la família del cap Mete, amb les seves calaveres i ossos a la vista, i la platja on van assassinar a John Williams, junt amb el seu company James Harris, per trencar una llei kastom, acostar-se massa a un monument erigit a la platja en memòria d’un cap mort. Es veu que el varen avisar, però no se’n va assabentar, i li va sortir molt car.  Això era a finals del segle XVIII, i és el darrer cas reportat de blancs devorats. De blancs assassinats  n’hi ha també uns quants el segle XIX, com el missioner John Gordon i la seva muller el 1.840. Aquesta brutalitat estava impulsada també per la por i desconfiança generada per els mètodes no ètics i a vegades violents que els comerciants occidentals utilitzaven per aconseguir les fustes precioses que hi ha en aquestes illes.  Avui els locals son una gent pacífica i molt hospitalària, si bé segueix en la memòria col·lectiva aquest passat de brutalitat. Com a Port Resolution, aqui també la gent de l, arc hem deixat tot tipus de material que ha estat molt ben rebut, com es pot veure per la dona de la foto.

El nostre darrer destí ha estat l’illa de Efate, on hi ha la capital de Vanuatu, Port Vila, amb uns 50.000 habitants. No gaire res a veure amb les illes de Tanna i Erromango. Port Villa es una ciutat petita, però amb força vida, molts restaurants i hotels, amb bones comunicacions i on es troba una mica de tot. Aquí es on hem passat els darrers dies de la travessa del pacífic amb el worldarc. Han estat uns dies de comiat– deu embarcacions hem deixat el worldarc aquí –  i on hem sentit els forts lligams que s’han anat establint entre nosaltres aquets darrers set mesos, descobrint junts aquesta meravella que son els mars del Sud. Amb algunes tripulacions hem fet fins a tres comiats, dia rere altra. I segur que ens trobarem en el futur, “someday, somewhere”.

També han estat dies de preparació del Peikea per el seu trasllat a Whangerei, Nova Zelanda. Serà una navegació dura, cap a l’hivern austral i on hi ha d’haver l’habilitat de capejar bé les fortes borrasques que cada pocs dies es creen en aquest recorregut. Aquesta travessa la farà una tripulació neozelandesa, en Mark, en Wok i la Sde, mariners molt bregats en aquestes singladures, i, com no, l’Arnau, que no ha volgut perdre l’ocasió i anar a coneixer Nova Zelanda.

Escric aquest darrer post en el llarg vol de tornada a Barcelona. Tinc, lògicament, sentiments barrejats. Per una banda, l’alegria de tornar a casa, retrobar-me amb la família i amics, sobretot amb l’Helena, a la que tan he trobat a faltar - no la veig des defa cinc mesos.  Per altra banda, la melancolia  de donar per acabada aquesta travessa, la realització d’un somni on la realitat ha superat les expectatives, i on cada lloc que hem visitat era tan interessant i espectacular com l’anterior.

El Pacífic Sud es un gran desconegut en el nostre país, malgrat que no son pocs els catalans que ens hem trobat en el nostre periple. Es un paradís a la terra, especialment la seva part submergida. El sentiment que s’hi respira de llunyania i pau es únic. Les seves poblacions humanes, extremadament hospitalàries i desinteressades, viuen una vida senzilla i sense preocupacions, i volen seguir així. I la seva immensitat fa que , tal com deia en un post anterior, per conèixer aquests mars del Sud caldrien no els set mesos que hi hem estat, caldrien set anys.  

Però si que ha estat suficient per tornar amb el sentiment de feina feta, tan per lo aprés durant aquesta llarga travessia, com perquè el fet de que, a partir d’ara, portaré per sempre mes aquets mars del Sud al meu cor.