Escrivim aquest post des de Suwarrow.

Hi vàrem arribar el passat dilluns 27 de maig, després de una travessa de 680 milles, que férem en cinc dies en comptes dels 4 inicialment previstos degut a una Meteo i navegació complicades.  Poc a poc ens varem anar trobant amb molts grops i amb un front que vàrem creuar la nit del divendres 24, amb forts vents de 30 nusos i molta pluja.

El darrer dia, sense vent, vàrem anar a motor fins a l’arribada i amb poques revolucions -tal i com hem procurat durant tota la travessa- per estalviar un gasoil molt preuat en aquest tipus de distàncies i amb l’afegit de saber que no podríem repostar en arribar. És la primera travessa que hem fet sense uns alisis ben establerts i se’ns ha fet estrany, ben mirat, potser estàvem massa ben acostumats!!

La tripulació del Peikea està rutllant molt bé i s’ha de dir que en Nevil ens ha sorprès com a cuiner, així que seguim gaudint de l’excel·lent nivell gastronòmic al que ens havien acostumat en Pitu i en Pep. Això si, una cuina no tant casolana sinó més aviat italianitzada i internacional.

Suwarrow es un lloc veritablement únic i especial. És un atol de les illes Cook, a mes de 200 milles de qualsevol illa habitada. Deu el seu nom al fet que va ser visitat fa més d’un centenar d’anys per un vaixell rus, el Suvarov. Posteriorment, es va fer més popular als anys cinquanta del segle passat, quan en Tom Neale hi va anar a viure completament sol i va escriure un llibre “ An island to one self: the history of six years on a desert island”. Durant l’estada del Tom, alguns navegants hi varen anar parant per conèixer-lo, i així, poc a poc, s’ha convertit en un santuari pels navegants que travessen aquestes aigües del Pacífic. 

L’única manera d’arribar a aquest atol configurat per petites illes deshabitades i esculls en forma de cercle és en barco. Actualment és una reserva natural, i durant sis mesos hi viuen dos rangers de les Cook, que hi arriben durant l’abril/maig, al final de la temporada de ciclons, i se’n tornen al cap de sis mesos, abans no comenci la següent. Viuen en una caseta de fusta de dos nivells, el de sota, obert i amb una gran taula , anomenat pomposament “Suwarrow yacht club”. Just al costat, hi ha la caseta original d’en Tom Neale, que es conserva tal com estava, amb la seva taula de despatx, llibreria ( que ha passat a ser compartida per tots els navegants – es pot agafar un llibre si s’en deixa un ...), dormitori ..... Deia l’Arnau que un sent en l’ambient quelcom similar al que vàrem sentir al marae de Taputapuatea, una atmosfera hipnòtica, absorvent i solemne que t’embolcalla i et demana silenci i respecte... un s’imagina en Tom fa 70 anys, assegut on som nosaltres ara, tot contemplant l’extraordinària posta de Sol que hem admirat cada un dels dies que hem estat aquí, talment com va fer ell i com, de ben segur, tots nosaltres recordarem sempre més.

Tant bon punt enfilàrem el pas -només n’hi ha un- per entrar al lagoon interior, ens vàrem sorprendre per la transparència de les aigües, i per la quantitat de taurons que s’hi veien de la coberta estant. Semblava un perfecte vidre on es veia tot com s’hi no hi hagués aigua! Cap dels 3 havíem mai vist res similar. Un cop fondejats davant Anchorage Island, ens va faltar temps per saltar a l’aigua i submergir-nos en aquest increïble món paral·lel curull de vida, de llum, d’exagerada transparència i visibilitat, de mil colors, roques i  coralls de tota mena dibuixant capritxosament unes formes i escultures talment una obra d’art natural i indescriptible. Ens resulta impossible descriure o citar la infinita quantitat d’espècies -i tamanys- de peixos que hem vist: meros, originals peixos lloro, curiosos i simpàtics peixos ballesta de moltes menes, taurons (grisos, de punta negra i de punta blanca) tortugues, ratjades, cargols, grans petxines (tridacna màxima) amb un preciós color turquesa, blau o marró per dins i que es tanquen de cop quan t’hi acostes massa...   

Es nota que aquí els animals no estan acostumats a la presència humana, ni per la quantitat i diversitat que hem vist ni pel seu comportament clarament atrevit. Els boobies (ocells) planejaven de forma intimidatòria prop dels nostres caps, tot advertint-nos que aquell era el seu territori quan ens acostàvem a alguna de les seves illes. També es l’únic lloc on hem tingut sensació de perill quan es banyat amb presència de taurons. En Harry, ranger responsable de l’illa, ja ens ho va advertir al primer dia, i prou raó que tenia! El procés és el següent: al cap d’una estona d’estar fent esnòrquel prop d’on hi ha una mica de profunditat apareix 1 tauró gris d’uns 150-200 cm, s’aproxima a uns 5m d’on ets tot mirant i analitzant i desapareix, al cap de pocs minuts es repeteix l’escena però amb un tauró més i s’acosten i atreveixen més, i així successivament fins que realment et sents interpel·lat i en un cert perill...  Un matí, l’Arnau i en Nevil van anar a bussejar -sempre sense ampolla- a Perfect Reef i va vivenciar totalment aquesta escena fins a veure 5 agosarats taurons grisos encerclant-los i van decidir tornar al dinghy de pet.... Alguns altres peixos i tortugues s’acosten encuriosits, sense por, cosa que prova l’entorn pràcticament verge de l’atol. A terra, hi ha uns crancs ermitans vermells molt simpàtics dins una closca del tamany d’una pilota de golf i, més a dins de la  frondosa “selva” de la illa, n’hi havia uns altres molt més grans -més que un puny-, lletjos i malcarats. 

Hem passat aquí quatre dies, però hi haguéssim passat 4 mesos ben bons, perquè hem viscut aquell bonic sentiment de la vida plena: pèrdua total de la noció de l’hora i el dia, esnorkel a tota hora, passejos per la platja de la illa absolutament intacte des de la seva formació, llegint en un silenci embriagador, fent trobades a la platja d’Ancorage Island amb les tripulacions de la Worldarc al capvespre per compartir menjar, beguda, entranyables converses i, off course, les espectaculars postes de sol .... també trobades amb la tripu del barco Gota del Rocio, un Oceanis 47 espanyol que està fent també la volta al món, amb els que anem coincidint desde Fakarava .....

Suwarrow ens ha impactat, no només per la seva bellesa, que òbviament també, sinó pel fet de que es un lloc REMOT amb majúscules i perquè aquí va passar l’historia d’en Tom Neale, un home que va ser capaç de deixar-ho tot per fer realitat el seu somni ...... recordarem tot això quan mirem d’aquí uns anys el segell que els rangers ens han estampat al passaport