Hem pensat que una bona manera d’acomiadar el blog amb aquest últim post, és que cadascú de nosaltres escrigui el que vulgui i ho pengi. Ens sembla que és la millor manera de dir-vos adéu i donar-vos les gràcies per seguir-nos. He de confessar que quan en Manel em va proposar de fer unes ratlles diàries per penjar-les al blog, em va fer d’entrada una certa mandra, però si us puc ser sincer, deixeu-me dir que després de 25 posts, m’ho he passat molt bé fent-ho. He tingut la immensa sort, amb l’ajuda dels meus companys, explicar les nostres vivències diàries. Una abraçada a tots.

JORDI BOSCH (TRESPINS)

Un dia al Lucky

Arriba la nit i la foscor sense lluna fa que ens quedi a tots el cor encongit, els grops estan a punt d'arribar, puntuals, sempre d'amagat per l'horitzó que no veiem, però si que els veu el radar, una taca groga que es va fen gran i es va acostant, quina incertesa, quan començarà a entrar el vent fortíssim que porta al davant? A sis milles? A quatre? Hem de fer un ris ja? Dos rissos? Despertem als altres? Mama por.

Passat el grop, el que es queda de guàrdia vigila, controla la direcciò i força del vent i, a veure si hi ha sort, i es veu algun altre vaixell aprop. Mentre tant una galeta per aquí,  una poma per allà, un vas de llet, buscar emissores a la ràdio d'ona curta, i a despertar al següent que li toca, que divertit veure la cara d'adormits que fan quan surten, i el primer que diuen es: “Què, com va? Hi ha grops?”

En aquesta travessa hem tingut poques nits sense núvols, però quan n'hi havia una era un espectacle meravellós, quedar-se una estona contemplant les estrelles amb el “xivato” de l'iPad que et diu quina és cada una... que bonic. I la lluna, sí sí i tant, també ens ha acompanyat els últims dies amb la seva llum i reflexes al mar. Uauuu.

Així passen les hores i comença a clarejar, quin moment tant màgic del dia, que especial, serà de foto de postal, avui? La veritat es que pocs dies per desgràcia, però alguna en tenim. A les 7:30 comença a desfilar la gent encara amb pijama, una mirada de reüll a la bossa de cereals amb xocolata per si encara en queden que les rates de nit..., i algun valent es dutxarà desseguida, els altres espereran al migdia si fa bo, i sinó, potser demà.

L'esmorzar per lliure, cada un fa el seu, el que prepara el café potser li caurà la cafetera per terra, és fàcil, coi d'onades.

I atenció, el moment del parte, quin enrenou amb el parte méteo. Que si pel Nord que si pel Sud que si hi ha una dorsal o una vaguada, que a mi em diu 15 nusos de popa rolant a EstSurEst, i així entretinguts dues hores i en Pep que va dient que farem per dinar, com si fossim nosaltres els que hem de decidir. Ja ja.

I les comunicacions, tot i estar molt lluny, i l'espai que hem deixat, el cor ens fa un salt cada vegada que el iPad fa ticling, que ha entrat un mail. La comunicació ha omplert aquesta enyorança que tenim, i alhora ens ha permés tenir una garantia de seguretat en cas necessari, tenir les previsions del vent i a alguns seguir lligats a la feina. Pobrets.

Arriba l’hora de dinar i tothom ja te gana, però no, avui toca endarrerir el rellotge una hora, o sigui que a aguantar una hora més per esperar el suculent menjar d’en Pep. I per acabar-ho d’adobar el sofregit que va fent olor. Que dura aquesta part del dia. L’espera es fa llarga, sort que ens veu la cara i de tant en tant ens treu unes patates del Mercadona (molt bones per cert) i unes olives. Però ai mec que hem de trabujar, millor abans de dinar, i apa, tothom amb el xaleco possat, jaja quina fila que fem, amb banyador i el salvavides collat per sota el cul. Millor no entro en detalls. La maniobra a la proa amb les onades que ens sacsegen no és fàcil, no. I el lio de caps que hem de passar de proa a popa, i no no aquest per sota el vermell, el gris per fora, no no el blau per davant el génova, el tangó mes avall.... tela tela la maniobra, però quan la vela queda oberta i es nota de cop com el veler accelera, veus que ha valgut la pena i tots contents i animats cap a taula.

El que ens fa més por és sentir: i si posem l'assimètric? ai deu. Quina mandra. i se sent en Pep que diu:  "Se va ha haver un follooooon..." jajaja. Pero vaja, al final ho fem i no una sinó moltes vegades i totes menys dues, amb molt d'èxit. Impressionant aquesta vela tant gran allà davant estirant cap a ponent.

El dinar... calen paraules per explicar el mèrit que té en Pep? No en tinc prous. Brutal. I que bo cada un dels àpats. Ah! I quantitat eh?

I a la tarda... més partes méteo, lectura, un que fa bicicleta estàtica, cada un té la seva estona, per escoltar música, per somiar, per engorar-se, per gaudir d'aquesta immensa finestra al mar que tenim i aquest mar que no s'acaba mai. Quin espectacle, im-presionant, brutal, la quantitat de sensacions que dona el estar aquí no te límit, s'ha de veure i viure, espero que els que llegiu això tingueu algun dia aquesta oportunitat.

No sempre es dur i dolent, i com diu la lletra d'una canço:

Si avui ha estat un dia gris i no ens plau, el farem blau.

Ei que en Pep ja pregunta a quina hora volem sopar...

JORDI BOSCH (TRESPINS)

Vull aquell vaixell que segur i valent

trenca les tempestes per anar a Ponent

I no te por als vespres ni al llampec roent...

Així es el Lucky, molt segur i valent!

Fins a St Lucia ens ha portat,

amb la proa alta, ofanosa d'haver arribat

i tot d'una peça, sense res trencat.

Pero... i com ha anat la travessa?

Ho puc explicar de dues maneres. Una resumida, i una per els, que tinguin més temps o curiositat.

La resumida:  Hem tardat més del que esperàvem i tot per culpa del temps, molt mal temps, molta pluja i grops , poc vent quasi tot el camí, sense alisis fins els últims 4 dies, un rotllo.

El veler perfecte, estava molt ben preparat i equipat, amb molt de gasoil que ens ha permès tirar de motor quan ha fet falta.

La tripu, excel·lent, un bon equip, tothom ha aguantat perfecte, sense ni una emprenyada, tothom ajudant a totes les maniobres fos l'hora que fos. Bon rotllo.

I el menjar... heu de llegir la versió llarga.

La llarga:

Parlaré de les persones així sabreu com ha anat la travessa, doncs que sigui bona o no, depèn de la tripulació en gran manera.

En Jordi, en Llini, sort d'ell que abans de sortir va descobrir un escape d'aigua per culpa de la bomba d'aigua dolça espatllada! Hauríem començat fatal, i amb greus problemes.

Sort d'ell i de l'habilitat en reparacions vitals pel bon funcionament global.

Sort d'ell en les hores que ha dedicat a l'estudi dels partes méteo i triar la ruta més còmoda i segura, que ben difícil era amb el que hi havia.

Sort d'ell sempre a punt per sortir a ajudar als de guàrdia i davant de qualsevol maniobra.

Sort d'ell del seny que ens ha portat en la majoria de decisions i en l'anàlisi conseqüent. Ens ha evitat riscos innecessaris. Ha anat bé que ens frenés una mica i advertís dels perills. I ara cito en Pep: "ja ho deia el filòsof: se va ha haver un follón...!!!"

Merci Llini, gran company!

En PEP en majúscules! Que gran l'home!

Està clar que no hagués estat una travessa tan perfecte d'estat anímic, amb la seva alegria, la xerrameca, els acudits, la música, bon company, servicial, sempre a punt per les maniobres físiques i dures,  a pujar al pal a reparar encara que acabés ben masegat i marejat, però sobretot sobretot en la alimentació que ens ha dispensat.

El que arribéssim tots en forma tant física com anímica depenia del menjar, i en conseqüència que hi arribés el barco també, doncs a part del ben preparat que estava el Lucky, si no haguéssim estat sempre a punt per maniobrar quan tocava, el barco ho hagués notat segur.

Veure la cara de satisfacció de tots després de cada àpat era el senyal. Havíem comentat que ens hagués anat bé tenir una activitat diària com ara un joc de taula, unes cartes, o scrable, Risc, etc, però crec que s'ha compensat amb les entaulades que hem fet.

Però el millor de tot ell, és el mèrit que té cuinar en les condicions que ho ha fet.

Ara imagineu-vos que esteu sobre uns patins de gel, aguantant una paella amb oli amb una mà que puja i baixa, o una olla plena d'aigua bullint que vol sortir tota l'estona, i amb l'altra mà, anar remenant sense poder-vos aguantar i anar rebent cops de costelles contra la pica, un darrera l'altre. Quin crack!

Mai ningú ha dit, "avui no sopo, ja me faig un entrepà, o ja he picat quelcom abans", no no, tothom esperava sentar-se i gaudir de tots i cada un dels plats que cuina. Cap de senzill per sortir del pas, no no. Tots tornem mes rodonets, jeje.

Exepcional PEP, merci.

I en Manel, l'Armador, tot i no tenir cap experiència oceànica, va ser capaç d'armar, de preparar el Lucky per una travessa tan dura com aquesta. L'equipament extra que hi va fer instal.lar abans de salpar, ha fet possible que hagi estat un éxit: Els diferents equips de comunicacions, la duplicitat de pilots, augment de capacitat de gasoil, revisions de motor, generador, plaques solars, potabilitzadora, etc, les veles, la jàrcia, els nous timons... tota aquesta inversió, que no es poca, ha donat un resultat òptim sense cap ensurt.

Ah! I l'equip de seguretat! De tot i més, per si un cas.

I com a bon empresari i gestor s'ha notat en la organització de tasques, guàrdies, rutines, consums, revisions, previsions... que ha fet que tot anés fàcil, sense dubtes i controlat. Eficàcia i Eficència. Ole tu!

I jo, doncs molt content i feliç d'haver pogut estar en aquest vaixell i amb aquesta bona gent. Amics forever. I ja us podeu imaginar que això no sempre passa en una experiència com aquesta d'estar tancats 3 setmanes en un espai reduït, a vegades incómode, cansats, adormits...

Potser he estat el més avorrit de la colla, pero espero que la meva experiència hagi pogut ajudar en els moments oportuns a fer navegar aquest veler tant còmode i segur com és el Lucky.

I... si per les albes veieu passar un vaixell, bessant les aigües del mar, bressol dels deus, feu-li senyal, que pugui veure on som.... doncs segurament va seguint cap a ponent.

JORDI LLINÀS

Qui ho havia de dir, finalment, després de molt temps, d'anys parlant-ne, he pogut realitzar un repte, una gran aventura per mi, que soc un navegant de cap de setmana i d'estiu: travessar l'Atlàntic!. El que jo estigui aqui es gràcies a la tenacitat, capacitat d'organització, de convicció i lideratge del propietari del Lucky, del meu amic Manel, company d'aventures nàutiques  des de que érem joves, d'això en fa “quatre dies”.  

Amics, la navegació oceànica és joc d'una divisió diferent de la que jo he practicat i conec. Ser conscient d'estar durant molt dies en un espai reduït, navegant dia i nit a mercè de condicions meterològiques variables i a vegades dures, al mig d'una immensa massa d'aigua, lluny, molt lluny de qualsevol lloc, et provoca sensaciones noves, tant agradables com d'altres de respecte i  fins i tot de temor. Per a mi, la millor  part de l'aventura ha sigut poder-la compartir amb els companys, millor dit amics, que hi han participat. En situaciones com la que hem viscut és necessari un treball col.laboratiu, en equip, de bon rotllo per que tot funcioni, tan en les tasques pròpies de la navegació com en les maniobres amb les veles, en les de manteniment del vaixell, en les domèstiques,  promovent una relació personal que marcarà, finalment, la qualitat de la travessa.

Gràcies Manel, per haver liderat el projecte i haver-me fet partícip de l'aventura, gràcies Pep, per ser entregat, alegre, audaç, bon company i el millor cuiner que he conegut i gràcies Trespins per ser tranquil, organitzat, meticulós, gran navegant, que m'ha ensenyat molt respecte les maniobres i el trimat de les veles i per haver-me aportat una gran tranquil·litat en els moments de temps dur i difícil.

PEP

“Quant surts per fer el viatge cap a Ítaca

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg,

que siguin moltes les matinades,

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,

i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.”

IL·LUSIÓ: immensa és la que em va fer quan en Manel em va suggerir formar part de la tripulació del Lucky. La vida és feta d’il·lusions, que a vegades podem assolir i a vegades no. Assolir una il·lusió crea i genera satisfacció personal. I aquest és el sentiment que jo tinc ara.

ESFORÇ: Un projecte com aquest demana esforç. I clar, l’esforç excessiu genera el cansament. La gestió d’aquests dos termes, esforç i cansament, ha estat crucial perquè el segon no s’acabi imposant. El dormir poc, les maniobres constants, el trencament total i absolut amb les rutines que tots teníem a terra, l’alimentació que vulguis o no vulguis sempre serà diferent, en fi... moltes coses diferents que provoquen que cadascú de nosaltres, a la seva manera, s’ha hagut d’esforçar molt per arribar fins aquí.

MOTIVACIÓ: Il·lusió, esforç, motivació. Són paraules lligades les unes amb les altres i que es complementen. Si no hi ha motivació no assolim objectius, no aconseguim els reptes. La motivació de “fer-ne una de grossa”, d’arribar a port, de fer-ho amb una bona classificació.  La motivació que genera el saber que pots ser útil als altres. No cal dir que vaig començar aquesta empresa altament motivat.

L’APRENENTATGE: és essencialment el que he fet durant aquesta travessa. He après moltes coses que en Trespins ens ha ensenyat a tots. De com trimar per fer que el barco corri més. De com anticipar-se als problemes. En resum, de com anar per aquests mars de Déu de la millor manera possible. Crec que d’una manera o d’una altra, tots hem après petites o grans coses de tots.

AMISTAT: la que hem forjat, encara més, després d’aquesta experiència. Ja ho érem abans, però després de l’atlàntic: amics forever, encara més! I el que encara ens falta per viure!

The crew:

Jordi Llinàs. Bon amic des de fa ja un temps. Company de camarot. Atent i servicial. Analític i calculador. Prudent, entès en el món de la navegació. Unes quantes milles ja junts. Manetes. Garantia de seguretat. Amb en Jordi a on faci falta!

Jordi Bosch. Un fenòmeno. Amb arrels saltenques i això condiciona i marca. Ja vaig dir un dia, que està més bé a mig de mar passant-les canutes que al sofà de casa seva. De caràcter, clavat a un amic meu que en sap molt de futbol; discreció personificada, parla poc (al principi), en sap molt d’això de navegar... però molt, eh? (però si no li preguntes prou feines en parla), en fi...un 10 com a navegant i un altre com a persona. Amb en Trespins a on faci falta!

Manel. Tossuderia, determinació, intel·ligència i constància.

Em fa mandra comptar-les però amb en Manel dec haver fet els últims 5 anys, cap a 20.000 milles nàutiques. “No ase falta desir nada más” que deia aquell. Ens coneixem molt bé, ens entenem i ens complementem. Sempre m’ha fet sentir com un amic, mai com un mariner d’en Lucky. Amb en Manel a on faci falta!

MANEL

Ja som al Carib, a Saint Lucia. L'objectiu de tants anys , creuar l'atlàntic en el Lucky, ja és història. Queda enrrera molt temps somniant-ho, molts mesos preparant-ho.

L'any passat el Lucky va empendre el viatge cap a Ítaca al mar Jònic. Va ser una experiència fantàstica. Però la meva particular Ítaca ha estat realment aquesta travessa de l’atlàntic, és on per mi tenen tot el significat els versos del poeta: “Ítaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no es que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'hauràs fet, sabràs el que volen dir les Ítaques.”

Deixar el Lucky llest per aquesta travessa ha estat un projecte col·lectiu, en Xicu i en Trespins han estat fonamentals. La travessa ens ha passat volant i ha complert les expectatives que m'havia fet. El mar, els cels, el sol, la lluna i les estrelles han estat els nostres companys aquets dies. Impresionants. També el vent. I la pluja. I els grops, els dolents de la pel·lícula. Tot això hem intentat que quedés ben reflexat en els posts d'aquest blog.

Fer-ho amb l'ARC ha estat un encert. Més que per el suport que et donen (amb en Trespins no ens calia),  pel fet de compartir aquesta experiència amb dues-centes tripulacions més. La sortida de Las Palmas va ser espectacular, i, sobre tot, emotiva, amb la nòvia del tripulant del Damaluma plorant, els familiars d'en Trespins i meus despedint-nos des del pantalà ,..., música de pasodoble, tripulacions engalanades, posició de sortida, centenars de veles i espis de tots colors desplegant-se mar enllà, ...la recordaré sempre. I l’arribada en solitari a Rodney Bay, amb cenyida amb vent de 15 nussos i fotograf en zodiac prenet fotos del Lucky arribant ( a veure si demà lespodempenjar ena quest blog) .....

També ha estat un encert la tripulació que m'ha acompanyat. Han estat més de tres setmanes de convivència en un espai petit. En Trespins ha estat, tal com deia en Quim, una garantia. Una garantia d’arribar a bon port, anticipant-se al que pogués passar, hem  après molt, en sabem una mica més. Però també és un grandíssim pencaire i gran company, donant sempre exemple de com enfocar positivament la convivència a bord. En Llini, apart d’aplicar a fons el seu savoir faire de manetes, ha aportat seny i prudència, moderant la meva impaciència. I en Pep, sempre content, sempre llest per fer el que calgués, i sempre pendent de que els altres estiguéssim be. Apart, es clar, de alegrar-nos cada dia amb els seus plats, moments estelars de la convivència a bord! Tots han estat uns fantàstics companys de travessa. I hem fet un bon equip, cultivant una amistat a prova de singladures.

Això sí, el més emotiu d’aquesta singladura ha estat per mi el suport i l'estimació de tots vosaltres  i com us heu encomanat i alegrat de la nostra il·lusió. Sou uns molt bons amics !