Són les 3 de a matinada. A fora plou fort i llampega. Fa una nit fosca de veritat, negra com el carbó. Segurament trona però no els sento perquè anem a motor a una marxa de 7 nusos. Ahir al vepre va caure el vent, que sembla que tornarà avui a mig matí i podrem issar veles. Estem començant a creuar el front que fa dies anuncien els partes meteorològics. L’escena impressiona, tothom dorm a bord d’en Lucky menys jo. No veig res si miro a través dels vidres de la cabina, absolutament res. Però l’electrònica m’acompanya. De fet, en Lucky és un prodigi de l’electrònica. Els dos pilots automàtics que portem actuen com el GPS que porteu al cotxe, però aqui, com que anem en línies rectes a més a més ens porten a destí. El sistema AIS de posicionament via GPS dels vaixells és d’una ajuda fenomenal. Mirant-lo ara, sé que podem estar tranquils perquè no hi ha ningú moltes milles a la nostra rodona. Si detectés un vaixell, m’hi posaria a sobre amb el cursor i es desplegaria una pestanya a la pantalla que em diria el tipus de barco que seria, l’eslora, els nusos de velocitat, el nom del vaixell, el rumb que portaria i la distància en milles i l‘hora en que aquest vaixell passaria més a prop del Lucky, us imagineu? També tinc una pantalla al costat amb el “clàssic” radar on hi puc veure si hi ha algún vaixell i/o algún objecte a la rodona, però també hi veig la formació de grops i la velocitat i direcció que porten.

 I els sistemes de comunicacions com l’emissora de VHF per converses locals i la d’alta freqüència per converses llunyanes. I “l’Iridium” que és el nom que rep un dels satel·lits per comunicacions marítimes més important i que fem servir essencialment pel trànsit de dades (per exemple la rebuda de partes meteorolòcics o la gestió del correu electrònic) però que també el podem utilitzar com a telèfon: podria despenjar el telefon ara i trucar directament a qualsevol de vosaltres per desitjar-vos que passeu un bon dia (són quarts de 7 ara a Girona), increïble tot plegat. I tot això sense pensar els sistemes de rescat  que portem a bord en cas d’una eventual emergència: balsa salvavides amb radiobalissa que emet constantment la geolocalització pels rescatadors, xalecos personals autoinflables amb radiobalisses personals en cas d’una situació que aqui diuen MOB (Man Over Board, home a l’aigua), emissores portàlits sumergibles, etc. En fi, ja ho veieu, l’electrònica ens guarda en aquests mars llunyans.

Però també calen altres coses avui en dia, per ser un “home de mar” a part de manipular i interpretar tots els “devices” que hem descrit abans, cal la intuició, l’experiencia, l’observació. 

Avui en Jordi Bosch (Trespins) ens explicava com veure venir el vent de lluny, mirant el mar, abans que arribi: que si unes franges de color de l’aigua diferents, que si unes cabretes en les onades alla baix diferents de les que tenim aqui... i al cap de 5-10 minuts el vent arrivaba. Per sort, l’electrònica no arriba arreu. Hi ha encara moltes coses que només aprendrem si naveguem, i fent i desfent, com aprenia abans l’aprenent.

I arribat en aquest punt, a un li venen al cap els navegants europeus que passaven just per aquí on som ara nosaltres els segles XVI, XVII, XVIII... Sense res del que hem dit abans i amb una desconnexió total amb el seu entorn durant mesos i mesos. I a una altra escala els pescadors que tenim a casa nostra i que fins fa poc temps sortien a feinejar amb quatre “rampoines”. Em trec el barret davant aquesta gent. Fets segur d’una altra pasta. Ells, sí, navegants de veritat.

Ha passat volant avui la guàrdia. Vaig a despertar en Trespins (aquell que veu venir el vent de lluny mirant el mar). A fora plou, encara més fort, i llampega, i la nit és fosca com el carbó.”