Bona tarda a tothom. Fa ja més de deu dies del nostre darrer post (recordeu que podeu veure fotografies i stories al nostre compte d’instagram “@peikea_sail”).

El passat dia 13 d’abril us dèiem que sortíem de l’atol d’Ahe cap al de Rangiroa. Les 80 milles fins a Rangiroa les vàrem fer de nit per poder ser a les 7:00 al pas per entrar al seu lagoon (recordeu que només es pot entrar i sortir del lagoon en hores molt concretes que tenen a veure amb el comportament de les marees). Tot i tenir corrent de 4 nusos  l’entrada al lagoon es va fer sense cap problema. Rangiroa és l’illa més poblada de les Tuamotu, tot i això els serveis són mínims, si exceptuem en un parell de hotels de luxe, com el Kia Ora, devant del que estem fondejats. 

Es impossible, fora d’aquets oasis, trobar una bona connexió de wifi, com no sigui en un hotel de luxe, i no en parlem de la connexió de dades via mòbil, que en aquests paratges encara és de 2G. 

Els restaurants són molt escassos, per sort en tenim un al costat del fondeig que es diu Chez Lili on la mestresa, la Lili, és una noia molt simpàtica filla de l’illa de Madagascar que cuina uns plats molt bons.

El dia 18 d’abril a la tarda sortim pel pas de Tiputa de Rangiroa direcció l’atol de Toau. Naveguem de nit fent motor sailing ja que tenim poc vent i arribem a l’atol de Toau a les 7 del matí del dia 19. La idea és estar-nos un dia i una nit en una mena de “fals” lagoon (un lagoon cec, que no té entrada al lagoon gran de l’atol). En aquest petit lagoon hi ha el restaurant de Gaston & Valentine, que es, segons ens varen dir, un dels millors de les Tuamotu. Ens agafem a una boia prop del “restaurant”, de fet unes instal·lacions força precàries en un lloc paradisíac.

Un cop a la boia decidim agafar les ulleres i els peus d’ànec per anar a inspeccionar el fons, que ens van dir que val molt la pena. En Pep salta a l’aigua i surt fent un crit: això està ple de neros. La imatge per un aficionat a la pesca submarina té un punt de irreal. Entre 10 i 2 metres de fondària veiem una quantitat de peix que no havíem vist fins ara. Tot ple de neros d’entre 2 i 5 kg, morenes, peixos lloro immensos, peixos napoleó alguns d’ells de més de 5 kg i recorrent el fons, dòcils, taurons llimona de més de metre i mig de llargada. Tot plegat increïble. En Pep puja al barco i agafa un fusell de 45cm que portem a bord. Al cap d’una estona surt amb un nero de més de dos kg. Segons ens explica ha tingut la sort de matar el peix a l’acte i els taurons no n’han fet massa cas. Al cap de 20 minuts apareix amb altre  de m’és d’un kg. 

En Manel sovint ens deia que s’havia d’anar molt en compte a l’hora de menjar alguns peixos, per unes toxines que poden portar. Però el fet d’haver anat a pescar i menjar els peixos d’Ahe  (exactament el mateix tipus de peix que acabàvem de pescar) amb els locals de la zona feia pocs dies, va fer que decidíssim fer-los al forn amb patates. En Pitu els va fer boníssims. Acabats de dinar, en Pep, excitat encara per la pesca del matí torna a saltar a l’aigua. S’allunya uns 40 metres del barco. Veu un nero de més de 3 kg que entra en un cau, aconsegueix tocar-lo amb el fusell però el tret no és tant bo com el que havia fet al matí. El peix s’enroca i per treure’l ha de fer un parell de baixades. Massa temps. Tot d’una veu quatre taurons llimona que esperen que pugi el nero per agafar-lo. En Pep, puja el peix ràpidament i el treu de l’aigua. Però tot seguit nota un parell de cops forts a les cames i als ànecs, mira i veu una desena de taurons de metre i mig a tocar d’ell, baixa el peix i un tauró li arranca el fusell de les mans, un altre agafa el peix i arpó. En Pep arriba al barco cridant i exhaust. Els últims 30 metres han estat interminables. No ha estat un atac de taurons, simplement s’ha trobat al mig d’una disputa impressionant per un peix ferit de mort. Una experiència que recordarà sempre.

A la tarda anem a jugar a petanca, recordeu que en part, aquí on estem és França. En Gaston i la Valentina ens diuen que estan molt cansats i que no ens poden fer sopar, anirem a casa d’uns parents que tenen al costat. Després de comprobar que aixo de la petanca ho tenim força rovellat, tornem al barco per fer temps per anar a sopar. Quan arriba l’hora d’anar a sopar, en Pep diu que no es troba massa bé i es queda al vaixell. Baixen en Manel i en Pitu, va ser un sopar molt interesant, amb la Maima i la Sophie (casada amb un seu germà), que ens varen explicar moltes coses sobre la cultura de la gent de les Tuamotus, sencilla i hospitalària, a vegades una mica acomplexats respecte als europeus (quan viuen d’una manera envejable), al contrari dels orgullosos marquesans. 

També que a Tuau no pesquen els neros, perque porten la ciguatera.  Mentrestant en Pep pateix vòmits i diarrees. Durant la nit i el dia següent en Manel també comença a tenir els mateixos símptomes. A finals del dia comença en Pitu: no hi ha dubte, tenim la ciguatera, que és una malaltia existent en algunes arees determinades ( per sota les latituts 35ª Nord i Sud ), causada per una toxina existent en el corall i les algues que mengen els peixos i es pasa a traves de la cadena alimentaria dels peixos petits als grossos. Te uns efectes acumulatius que poden arribar a comportar intolerancies permanents al peix i marisc, i, en casos extrems,  pot portar a la paràlisi i a la mort.

A les 10 del matí del dia 20, un pèl tocats per els efectes de la ciguatera,  sortim cap al nostre darrer atol de les Tuamotu abans de l’arribada a Tahití: Fakarava.