Ahir , de matinada, vàrem arribar finalment a Atuona, illa de Hiva Oa. L’espectacle de apropar-se a l’illa i les seves costes amb la primera lluny del dia és impressionant, responent al prefaci d’un llibre sobre aquestes illes que diu  “ raigs  daurats de llum es filtren a través dels núvols suspesos de  afilats cims, perfilant un ambient irreal i sutil ...altes i exhuberants illes emergeixen del Oceà Pacific , una terra d'història i llegenda, tan fascinant com inolvidable: benvinguts a l’entorn màgic de les illes Marqueses".”

Ara estem reposant i iniciant reparacions del Peikea. Mentrestant,  us voldríem parlar del perquè del nom “Peikea” per la nostra embarcació. En Manel, armador del vaixell, es va proposar buscar un nom que tingués alguna relació amb les remotes illes de la Polinèsia. Va saber del llibre de l’escriptora gironina Aurora Bertrana: “Peikea, princesa caníbal”, i va aconseguí un exemplar de la primera i única edició.

 

Aquest llibre, junt a “Paradisos oceànics” i d’altres títols, són el fruit d’una estada de Bertrana de tres anys per la Polinèsia. Totes aquestes històries parteixen d’una minuciosa observació de l’ambient de l’entorn i d’un estudi profund dels costums, les tradicions i la historia d’aquestes illes.

 “Peikea, princesa caníbal” és el títol del primer dels nou contes que té el llibre. L'acció passa devers el 1866; per tant, el marc temporal de l'acció se'ns situa en una època en què els costums dels polinesis encara no s'han perdut totalment. Lévrier, el protagonista, jove francès de Paris que es fa mariner a la cerca de llibertat i aventures. Arriba després de quatre anys de navegació a l'illa de Nuku Hiva, poblada per la raça marquesana. En una incursió a l’interior de l’illa es troba amb la princesa Peikea, i tots dos s’enamoren perdudament.

Lévrier renuncia a tot i passa a formar part de la tribu de Peikea. Es casa amb ella i, de mica en mica, va esdevenint un membre més de la comunitat. “Els dos joves amants es deixaven anar als plaers d’una vida primitiva i dolça. Cap esforç no destorbava la voluptat d’aquell amor.” Però al cap d’un temps, aquell amor que semblava no tenir fi es va anar acabant.

 “Peikea sabia que Lévrier enyorava la llibertat dels mars, i ell havia comprès que la princesa caníbal no era ja suficient per a calmar aquella gran set d’aventures.” La princesa, encara enamorada, i la seva tribu s’oposen al desig del mariner de fugir. Per una banda, Peikea somia en com retenir-lo. De l’altra, Lévrier té clar que l’única manera de sortir d’allí és fugir mentre els marquesans dormen. Malgrat la vigilància a la qual està sotmès, una nit aconsegueix sortir corrents cap a la selva. El segueix Maeko, el jove germà de Peikea. Quan Maeko està a punt d’atrapar-lo, Lévrier dispara un tret amb el seu revòlver contra el jove guerrer i el mata. Finalment, aconsegueix marxar i embarcar-se una altra vegada.

“I mentre ell navegava ja vers les illes llunyanes, tota la selva romania plorosa, inconsolable, vibrant encara d’amor i de dolor.”

Aquesta és la trista història de Peikea. Lévrier arriba a l'illa en un"viratge transcendental de la història marquesana. Era el minut palpitant i definitiu per a l'home de la selva, sa, noble, fort i bell, d'enfrontar-se amb el blanc, armat, astut, diplomàtic i hipòcrita", comenta l’autora. Ens trobem en el punt d'inflexió de la història de la cultura dels marquesans. Tot i que l’autora també ens recorda que "Els vells enyoraven els temps gloriosos de guerres, de sacrificis de grans festes religioses o paganes", el canibalisme a Nuku Hiva encara existia : "el canibalisme -la pilastra més ferma de llur religió- estava oficialment abolit. Encara es practica algun cas isolat d'antropofàgia, però les antigues cerimònies de sis, vuit i fins deu víctimes humanes, havien desaparegut per un mai més". Aquest és, doncs, el panorama que es troba Lévrier, entre marquesans ara ja aigualits pel poder de l'home occidental, i el poder transformador de la tècnica. No

hi va haver marxa enrere: després de l’arribada de l’home blanc, les tradicions ancestrals es van perdre per sempre, i mai més res va ser igual a les Marqueses. Com a conseqüència, la població avui en aquestes illes no arriba a la dècima part  de la existent fa dos-cents anys.